dimarts, 25 de desembre del 2007

Enllaços sobre auques

Aquí teniu uns enllaços a pàgines sobre auques:
http://www.rodolins.cat/
http://www.auques.cat/

Nadal a internet

Especial Nadal a Internet Tradicions nadalenques
L'Ateneu.orgFestes Nostrades
Festes.orgPortal amb informació sobre les festes nadalenques i activitats arreu de Catalunya
Ara venen festes, la tradició popular del NadalUna web de l'Associació Carrutxa des de Reus (El Baix Camp): tió, pessebres, diorames...
Etnocat, cultura popular i tradicional catalanaPàgines sobre el cicle nadalenc.
Pessebrisme
Associacio Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya
El portal dels pessebres catalans a Internet
Caganers a Internet
Amics del Caganer
Tot sobre Nadal
Recursos gratis; Imatges de Nadal animades per a la vostra web.
Bon Nadal en 350 idiomes.Com felicitar el Nadal en 350 idiomes diferents (amb una explicació de cada un d'ells ).
Tot NadalUna pàgina en català amb propostes nadalenques: gastronomia, regals, activitats, tradicions....
Postals de Nadal i del nou anyUn lloc des d'on enviar postals, felicitiacions musicals, etc. de temes nadalencs i del nou any.
Nadal enteranyinatCançons, poemes, tradicions catalanes, etc.
Bon Nadal!Recull de recursos pel Consorci per la Normalització lingüística
El Nadal a EDU365
Les plantes de Nadal
Postals de Nadal a WICCAC
El Nadal a XarxaNet.org
Postals de Nadal d'AixòToca.cat
Pàgina especial dels Reis Mags a De tot i més
Especial de Nadal a LaMalla
Música i cançons
Les millors nadales catalanes, en arxius de so
KumbaworldLletres i acords de cançons de Nadal

dilluns, 24 de desembre del 2007

Què és Facebook?

Una aproximació (teòrica) a Facebook

marcus 2. CULTURA, COMUNICACIÓ I TIC dilluns, 24 de desembre de 2007 19:19h

Facebook ha estat el fenomen del 2007, de la mateixa manera que el YouTube ho va ser del 2006. Per tant, vista l’evolució de YouTube el 2007, i tenint en compte que en aquests temes sempre anem darrera dels anglosaxons, ja ens podem preparar pel Facebook del 2008.

Des de fa temps que tenia clar que era una xarxa social important, i per això he anat recopilant informació que anava sortint pels mitjans, fins i tot tinc 3 o 4 mails de blocaires convidant-me a apuntar-m’hi, però els vaig deixar congelats. Per una banda, per falta de temps, i per l’altra perque a priori no em feia gràcia (tot i el meu desconeixement), i ho vaig anar posposant. Però ha arribat el moment de veure de què es tracta aquest “mundillo”.

Vida Digital, el bloc col·lectiu de temàtica digital de la CCRTV, ho deixava clar amb “2007, l’any de Facebook”. La guerra oberta entre Microsoft i Google per les xarxes socials de més èxit va fer que primer fos Google qui es quedés un tros de YouTube i, ara, ha estat Microsoft qui ha entrat en l’accionariat de Facebook.

Però, què és Facebook?
La Malla ho explicava d’una forma molt didàctica a “El fenomen Facebook”. També trobem un extens reportatge sobre el tema a “El nuevo chaval de oro que inventó Facebook” (El Mundo).
El bloc google.dirson.com -que no és el bloc oficial de Google, tot i ser monotemàtic sobre la companyia- explicava el fenomen Facebook en relació amb l’interès que hi tenia Google en la seva compra o imitació, en l’apunt “Web 3.0: Facebook o la visión social de Google”.

Noticiasdot, són uns altres que es preguntaven si “¿Es Facebook el nuevo Google?” a propòsit de l’anunci d’una gran aliança a llarg termini amb Microsfot.

La resposta de Google un cop assabentats de la compra de part de Facebook per part del gran rival -Microsoft- la va explicar Comunicació21 amb “Google vol crear el seu propi Facebook, Maka-Maka”.

Així mateix, Google i MySpace es van unir per plantar cara a Microsoft i Facebook amb la creació de la Plataforma OpenSocial. Ho avançava la Núria Masdéu amb “L’OpenSocial de Google” i va ser notícia a mitjans com El Mundo i El País.

Facebook i la publicitat personalitzada
Facebook va intentar posar en marxa els anuncis socials, personalitzats amb les recomanacions de productes enviades pels contactes, però el projecte es va frenar per la mobilització que van engegar els seus usuaris. [Més sobre aquest canvi de plans “in extremis”].

Facebook i política 2.0
La Malla ho explicava en el reportatge “Política 2.0: Zapatero i Rajoy desembarquen al Facebook”, i és que els polítics espanyols tenen al caure les eleccions del 9 de març i han comprovat la importància d’una eina com Facebook per donar-se a conèixer i crear opinió. [“Mariano has 104 friends”] [“Rajoy hace amigos en Facebook... y algún que otro enemigo”].
L’independentisme no es queda enrera
Ho explicava en Saül Gordillo a “El sobiranisme, també a la xarxa social Facebook”, a propòsit d’una iniciativa de Lluís Soler i Turu.

Altres coses sobre Facebook:
A “La cara fosca de Facebook”, Vilaweb explicava que estan sorgint aplicacions que copien a Facebook per a finalitats ben diferents.
A l’estat Espanyol han creat “Tuenti, ¿el Facebook espanyol?”com una iniciativa similar a la que estem comentant.
Facebook firma amb ABC News el seu primer acord amb un mitjà” de comunicació, tenint el seu primer banc de proves amb les presidencials del EEUU.
Facebook hablará chino y tendrá un dominio .cn”. I, és que la Xina és un puntal a la Xarxa del futur.

I, per acabar, un divertimento: el vídeo de “la cançó de Facebook”.

I, la pràctica?Doncs, ni idea. Encara no hi he entrat;-( Suposo que ho faré. Primer, tocava informar-me una mica del tema. Paciència, tot arribarà. Qui en formi part, que deixi un comentari i n’expliqui la seva experiència.

[El Bloc Marcús (RSS per seguir-lo) és membre de la XBS; col·labora al bloc col·lectiu Olla de Grills; i, aporta informació a la Xarxa Social d’informació INDP. Podeu seguir aquest bloc apuntant-vos al newsletter que apareix a baix de tot de la pantalla. Més sobre el bloc] [Al Gener de 2008 tots a les Jornades de la Catosfera que es celebraran a Granollers!]

El Tió de Nadal


VILAWEB, DILLUNS, 24/12/2007 - 06:00h

Tió, tió... torna la tradició nadalenca més típica


Avui al vespre (o demà a migdia, en alguns indrets) molts infants faran cagar el tió, una de les tradicions més antigues de Nadal. El tió és un tronc que crema a la llar de foc, però per Nadal el tió caga regals i llaminadures. Els regals del tió han variat amb el temps, sobretot aquests últims anys: de primer eren dolços, neules, torrons, alguna peça de roba..., tot allò que es consumia o estrenava per Nadal, però avui també poden ser més coses.
Aquests últims anys, el Santa Claus del món anglo-saxó (Papà Noël, en francès) ha guanyat terreny al tió, sobretot en l'àmbit comercial, on s'ha convertit en una de les icones d'aquestes festes. Un grup de defensors del tió de la comarca d'Osona va obrir fa anys una campanya per contrarestar la influència del barbut: Càgum el Pare Noel. Consisteix a organitzar tallers de tions, concursos de dibuix i activitats per a la quitxalla a les nostres poblacions durant els dies anteriors a les festes nadalenques. A la pàgina, s'hi detallen les activitats organitzades.

Algunes cançons del tió.+ Webs relacionades dins Nosaltres.Cat: Tradicions nadalenques.

El cant de la Sibil·la


VILAWEB, DILLUNS, 24/12/2007 - 06:00h

El Cant de la Sibil·la ressonarà a la nit per tot el país

Cada nit de Nadal s'interpreta a unes quantes poblacions del país el 'Cant de la Sibil·la', un anunci de la fi del món basat en l'Apocal·lipsi. És el drama més antic que es coneix (més i tot que el Misteri d'Elx), car ja es feia a Ripoll el segle X, i sembla derivat de les homilies nadalenques que volien convèncer els descreguts del retorn de Crist. Fins al segle XIII es cantava en llatí, si bé es va anar adaptant al català, a l'occità i al francès.
Anit, el cant ressonarà al santuari de Lluc (Mallorca), on hi és especialment tradicional, i també a la catedral de Santa Maria del Mar de Barcelona, a la Seu Vella de Lleida, a la catedral de Vic, a l'ermita de Santa Anna de Gandia i a l'Alguer. Aquests últims anys, el Cant de la Sibil·la s'ha recuperat també a Ontinyent, on es representa cada 22 de desembre a l'església de l'Assumpció de Sant Maria.


+ Webs relacionades dins Nosaltres.Cat: El Cant de la Sibil·la.+ Festes.org: El cant de la Sibil·la.+ Versió del Cant de la Sibil·la interpretat pels Blavets de Lluc en format ram i fragment en format mp3.

diumenge, 23 de desembre del 2007

Elx medieval - David Garrido -Información

Imagen de la Elx medieval

Cómo era la Elx medieval Desgraciadamente pocos vestigios se conservan de aquellos tiempos, sólo algo del entramado urbano, en algunos casos con presencia en la nomenclatura del callejero, de aquella villa amurallada y sus dos arrabales extramuros. Conquistada en el año 1296 por Jaime II de Valencia, Aragón y Cataluña, desde el 21 de noviembre de 1304 se integró de derecho en la estructura foral valenciana. A partir de entonces se rigió por los Furs: el «justícia» era la más alta magistratura municipal, elegido por el «batle» o baile en nombre del señor, y era competente en las causas judiciales, mientras que cuatro «jurats» o jurados, encabezados por el «jurat en cap», constituían el poder ejecutivo y administrativo, dependiente en su nombramiento del Consell, formado por los notables de la villa y que se elegían por cooptación. Esta fue la estructura foral de la Elx medieval y moderna hasta la abolición de los Furs en 1707 y la sustitución de las magistraturas autóctonas por otras a la manera castellana, los alcaldes y regidores.
Los oficios de gobierno, o sea, políticos, tenían una duración anual. Por debajo de «justícia» y «jurats» se situaban los demás cargos municipales. El «síndic» era el abogado del Consell y tenía un sueldo anual de 70 «sous» valencianos, tal y como consta en un documento de 1371. El «racional» o «clavari» era lo que hoy en día un concejal de hacienda y el «mostassaf» -almotacén en castellano- era el encargado de velar por el orden público (el jefe de la policía municipal de la época) y también, importantísimo, del buen funcionamiento del mercado. Los notarios, como hoy gente muy influyente, eran los encargados de la redacción de las actas y de toda clase de escrituras, públicas y privadas. La carrera notarial estaba reglamentada por las leyes del reino y en Elx, como en el resto de ciudades y villas de la confederación catalano-aragonesa, los notarios se reclutaban de la élite social. Eran, sin embargo, elegidos para el ejercicio de sus funciones por el Consell y aceptados por los demás colegas (el colegio profesional como tal no existía), como ocurrió en 1370 en el reconocimiento de Guillem Gonçales, apoyado por los notarios de la villa Pau de Malla, Jaume Trilles y Llorenç Pinyol.
¿Dónde se reunía el Consell A falta de local exclusivo lo hacía o en la iglesia de Santa María o bien en la torre fortaleza de la Calaforra. En ocasiones también se reunía en los pórticos de la Plaça Major, la que hoy conocemos como «de la Fruita», antes de que se habilitase una sala para tal efecto en la llamada Torre del Consell, sobre la «llotja» o lonja. Pero eso no ocurrió hasta el año 1441. El 13 de septiembre de 1358 el Consell General -formado por todos los cabezas de familia de Elx- se reunió en la iglesia de Santa María, convocados por el toque del añafil, como era la costumbre, para jurar fidelidad al rey en la persona del gobernador del Reino de Valencia Garcia Lloris y a su señor el infante Martín, también representado por un alto oficial real. Domènec Llull fue elegido por la señoría para el cargo de procurador de Elx y Crevillent.
El procurador era una especie de «alter ego» del señor. En 1382 sabemos que ejercía el cargo Francesc Sempere, que mantuvo un pleito de jurisdicciones con el «justícia» al atribuirse la custodia de la judería o «call» en viernes santo. El otro oficial de la señoría era el «batle», que era el administrador del patrimonio señorial y el representante de los derechos -feudales y enfitéuticos- de la señoría.
Villa amurallada, Elx era una población que se protegía del peligro exterior por una poderosa muralla de tapial con barbacana (muro exterior de menor altura) y foso de 1.420 pasos. Tenía ocho torres grandes y dieciséis menores. La Calaforra formaba parte del entramado defensivo, por la parte donde estaba la Porta d'Alacant. Seguía la muralla por la calle del Fatxo hasta la torre llamada Get. Detrás del Alcàsser de la Senyoria había una pequeña puerta. Se supone, así lo explican las descripciones de la época, que el Alcàsser, que hacía las funciones de casa del señor y cárcel, se comunicaba con la Calaforra por un corredor subterráneo, que sería inutilizado posteriormente. Hacia el cauce del Vinalopó, la Rambla, se encontraba la torre de Cotí, que hay quien dice que también conectaba con la Calaforra por un túnel, cegado por el marqués de Lendínez en 1880. Continuaba la muralla hasta la actual Plaça de Baix, que albergaba la lonja, el Ayuntamiento actual, que se abría al exterior por la Porta de la Llotja o de Guardamar. La muralla continuaba por donde se encuentra el Calendura, o sea la torre de la Vetla, hasta la torre Santi y la Porta Alta, que estaba en la calle del Trinquet. Cerca se encontraba la torre Vill, demolida en 1902, y desde aquí el muro se extendía hasta la Calaforra.
En los siglos medievales la iglesia de Santa María, como puede suponer el lector, no tenía el aspecto que muestra en la actualidad. La vieja mezquita fue derruida finalmente en 1334, para así levantar un templo según los gustos del gótico del momento, una iglesia sencilla, todo hay que decirlo, por la falta de medios, y que a finales del siglo XIV todavía estaba en construcción. Nos consta que el 3 de septiembre de 1379 se estaba pintando la tercera arcada. La fábrica de esta edificación persistió hasta el año 1492. Extramuros estaba la iglesia del Salvador, fundada en 1276, un templo de pequeñas dimensiones para asistir a los cristianos que habitaban extramuros. También fuera de la villa amurallada se encontraba la ermita de Sant Jordi, edificada por el Consell en 1370 para rememorar la victoria contra el jefe granadino Ridwân en 1331, y que hoy nos la recuerda la calle homónima. En el interior de la villa, sin embargo, estaba la ermita dedicada a San Sebastián, cuya construcción se inició en 1489. La ermita de Sant Jaume, hoy desaparecida, fue consagrada en 1437 y estaba en la calle de ese nombre. En la calle Sant Jeroni se encontraba la ermita bajo la advocación de este santo, de la cual no poseemos datos sobre su fundación. Fuera de la muralla se encontraba entonces el convento de la Mercè, construido sobre los otrora baños árabes, un edificio que el infante Manuel donó en 1270 a los frailes mercedarios de Santa Eulalia de Barcelona. ¿Y los enfermos La asistencia sanitaria era una de las grandes asignaturas pendientes. El primer hospital se construyó en el siglo XV, en el edificio destinado a almacén de grano, o «almodí». Entró en funcionamiento en 1442; hasta entonces la tan recurrida Calaforra hizo también esa función asistencial. q
david@garrido-valls.net

dimecres, 5 de desembre del 2007

RECURSOS LINGÜÍSTICS EN LÍNIA

Vocabularis específics

Diccionari del vi
Vocabulari del degustador de vi
Glossari del vi

Gastronomia japonesa
Glossari de cuina
Glossari de termes culinaris i plats de la cuina catalana

Lèxic de begudes i productes alimentaris
Lèxic i documents per a forns i pastisseries
Terminologia de productes de supermercat
Vocabulari bàsic de restaurants, bars i cafeteries
Vocabulari de bars i restaurants
Vocabulari de restaurants
Vocabulari del restaurant basc-català

Instruments musicals
Vocabulari de la notació musical
Vocabulari musical sonor

Diccionari enciclopèdic de medicina
Vocabulari d’ortopèdia
Vocabulari de cardiologia
Vocabulari de ginecologia i obstetrícia
Farmacologia: denominacions comunes internacionals
Diccionari de farmàcia
Índex farmacològic
Glossari bàsic de la sida
Glossari de genètica molecular
Vocabulari de medicina preventiva
Vocabulari de psiquiatria
Vocabulari de monitoratge (medicina intensiva)
Vocabulari de l’aparell digestiu
Vocabulari de genètica
Vocabulari bàsic d’òptica i optometria
Lèxic de bioquímica
Vocabulari de biologia cel·lular
Glossari de la salut
Reculls del lèxic de les especialitats mèdiques
Vocabularis bàsics de les especialitats mèdiques
Enciclopèdia de la salut (en portugués)

Diccionari de geologia
Diccionari de cartografia
Diccionari de dades cartogràfiques

Diccionari de sanejament
Diccionari del reciclatge
Glossari del cicle de l’aigua
Vocabulari de gestió ambiental de l’aigua
Glossari dels residus
Vocabulari d’ecologia

Diccionari meteorològic multilingüe
Diccioratge
Vocabulari meteorològic
Escala Beaufort dels vents marítims
Escala Douglas dels estats de la mar
Denominació dels vents

Glossari d’astronomia
Vocabulari d’astronomia
Vocabulari d’astronomia: Júpiter
Glossari sobre els càlculs dels rellotges de sol

Espècies pesqueres regulades del calador mediterrani
Glossari de terminologia forestal
Vocabulari d’agrònoms
Vocabulari mediambiental
Vocabulari valencià d’ornitologia
Diccionari de zoologia
Vocabulari de zoologia
Diccionari sinonímic de les papallones de Catalunya
Vocabulari de la fauna dels Ports de Caro
Vocabulari de la flora dels Ports de Caro
Flora de Vilafranca dels Ports
Glossari de bonsais
Herbari virtual de les Illes Balears
Noms dels peixos i mariscs de les Illes Balears
Reculls lexicogràfics de la Societat Catalana de Biologia
Onomatopeies dels sons que fan alguns animals
Vocabulari de flora i fauna (CDLPV)

Diccionari visual de la construcció
Lèxic bàsic d’arquitectura tècnica
Lèxic bàsic de la construcció
Lèxic bàsic de restauració arquitectònica
Lèxic de la construcció
Lèxic multilingüe de la construcció
Vocabulari d’arquitectura
Breu glossari de l’arquitectura del romànic
Glossari d’art i termes medievals
Glossari d’història de l’art

Glossari de termes teatrals

Lèxic de l’oferta immobiliària
Vocabulari de l’oferta immobiliària

Vocabulari jurídic
Diccionario jurídico (castellà)
Fraseologia juridicoadministrativa
Buscador terminològic del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya
Vocabulari de dret penal i penitenciari
Vocabulari de dret processal
Vocabulari administratiu
Glossari de termes logístics
Lèxic de prevenció de riscos laborals
Diccionari de prevenció de riscos laborals
El lèxic del banc
Proposta de terminologia borsària
Recull administratiu de banca i estalvi
Renda: terminologia bàsica
Terminologia de fires i congressos
Vocabulari de comptabilitat
Vocabulari d’economia
Vocabulari d’economia
Vocabulari d’estadística

Vocabulari postal

Lèxics de la indústria
Lèxic de la fusteria
Lèxic del moble
Lèxic del moble

Lèxic de pasta, paper i cartó
Lèxic d’arts gràfiques i edició

Lèxic de béns d’equipament

Lèxic de la indústria de la pell

Lèxic de plàstic i cautxús
Lèxic del suro
Lèxic de productes químics
Lèxic d’indústria bàsica i objectes metàl·lics

Lèxic per a instal·ladors

El lèxic de la roba
Lèxic de tèxtil i confecció

Lèxic d’indústries manufactureres: instruments musicals,
jocs i joguines, joieria i bijuteria, fotografia, i material esportiu

Lèxic de maquinària i material elèctrics
Lèxic d’electrònica
Vocabulari bàsic d’instrumentació electrònica

Glossari de la pilota valenciana
Vocabulari d’atletisme
Vocabulari de bàsquet
Vocabulari d’escacs
Diccionari temàtic d’escacs
Vocabulari d’esquí
Vocabulari de futbol
Vocabulari del futbol
Vocabulari bàsic del futbol
Vocabulari de l’handbol
Vocabulari de l’hoquei
Vocabulari de la natació
Vocabulari del tenis
Vocabulari de la vela
Terminología específica de vela
Vocabulari del voleibol
Vocabulari d’escalada
Vocabulari de terminologia de muntanya
Diccionari de snowboardVocabulari del pàdel

Diccionari català alternatiu (vileses i lèxic de l’hampa)
Insults i renecs catalans

Glossari de la comunicació lingüística

Vocabulari de mètrica
Vocabulari de retòrica

Vocabulari de biblioteconomia

Vocabulari de didàctica
Vocabulari tècnic i d’ús docent metodològic, d’anàlisi de dades i psicomètric

Diccionari de telecomunicacions
Glossari de la societat de la informació
Vocabulari bàsic de les telecomunicacions
Terminologia audiovisual
Diccionari de tecnologies de la informació i la comunicacióDiccionari d’internet
Diccionari d’internet
Diccionari d’internet
Diccionari d’internet
Glossari de termes d’internet
Diccionari d’internet
Vocabulari bàsic d’internet
Vocabulari de microinformàtica

Vocabulari de física
Vocabulari de física quàntica
Vocabulari de física. Unitats de mesura del sistema internacional
Vocabulari de mecànica i ones
Vocabulari de termodinàmica i física estadística
Vocabulari d’electromagnetisme
Vocabulari bàsic d’enginyeria industrial. Mecànica i termodinàmica
Vocabulari bàsic de projectes d’enginyeria

Glossari de termes usats en fotoquímica
Els elements químics
Llistat multilingüe dels elemets químics
Taula periòdica dels elements
Terminologia química

Lèxic de les motos
Lèxic del taller
Lèxic de l’estació
Lèxic de transport turístic
Lèxic genèric portuari
Vocabulari de vaixells

Diversos :
Onelook


Enciclopèdies

Britannica
Catalanencyclopaedia
Wikipedia


Fraseologia

Refranys i dites populars


Altres recursos

Laboratori de Traducció (UJI)
Servici d’Assessorament Lingüístic (Generalitat Valenciana)
Fitxes de dubtes i terminologia (CDLPV)

Traductors automàtics

Reverso
Google Translate
Internostrum

dimarts, 4 de desembre del 2007

HISTÒRIA DEL RETOC FOTOGRÀFIC

La història del retoc fotogràfic

Una web repassa les fotografies manipulades que més polèmica han aixecat

Una fotografia no és sempre un retrat fidel de la realitat, sobretot si ha estat retocada amb mitjans tècnics, avui molt corrents, però que no són novetat: ja els anys trenta Stalin feia desaparèixer els seus enemics de les fotografies. Amb la irrupció de la tecnologia digital i dels programes d'edició, la manipulació gràfica ha esdevingut una pràctica habitual. Hi ha una pàgina web que repassa algunes fotografies conegudes que han aixecat polèmica pels retocs que s'hi han fet.

Una de les més antigues és la del retrat d'Abraham Lincolm, en què el fotògraf va combinar el cap del president amb el cos del polític John Calhoun. Força anys més tard, Stalin feia eliminar gent de les fotografies, però no era pas l'únic: Mao Tse-Tung també ho feia el 1936, com es pot veure comparant aquestes fotos; Hitler féu desaparèixer Goebbels d'aquesta altra i Mussolini va manipular aquesta per semblar més heroic.

Els anys setanta i vuitanta la manipulació de les fotos a la premsa va ser força corrent. Per exemple, la que va guanyar el Pulitzer el 1970 fou un cas de manipulació; l'Alemanya comunista esborrà les ampolles de xampany d'unareunió dels caps de les dues Alemanyes i de la Unió Soviètica, reunits el 1971; el National Geographic va manipular el 1982 una foto amb les piràmides de Gizeh per adaptar-la a la mida de la portada, un 'error' que la publicació va prometre que no tornaria a repetir.

Els anys noranta, Time va retocar el rostre d'OJ Simpson per fer-lo més fosc i amenaçador, quan fou detingut acusat d'assassinat. El 2003 es va descobrir que la famosa coberta de l'àlbum Abbey Road dels Beatles també havia estat modificada: als Estats Units van esborrar el cigarret que Paul McCartney tenia a la mà.

Més recentment, el setembre del 2005, una fotografia va fer la volta al món: un fotògraf va captar George Bush escrivint una nota a la secretària d'estat, Condolezza Rice, per demanar-li si era un bon moment per a anar al lavabo. Reuters va dir després que la nota havia estat ampliada perquè se'n pogués llegir el text.

Aquests casos de manipulació fotogràfica i molts més es poden veure en aquesta pàgina, preparada pel Darmouth Computer Science College (EUA).

dissabte, 17 de novembre del 2007

AUCA DE LA PLAÇA NOVA

Aquí teniu un exemple d'una auca

dimarts, 25 de setembre del 2007

Resum del tema 1 i esquema del tema 2

Feu un resum del tema1 i un esquema del tema 2.
En paper per aquesta setmana.
Entregareu també l'esquema dels documentals que anirem veient.
A TREBALLAR!!!!

dijous, 20 de setembre del 2007

TEMA 2 CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES D'ALGUNS MATERIALS AUDIOVISUALS TRADICIONALS


CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES D’ALGUNS MATERIALS I MITJANS AUDIOVISUALS TRADICIONALS


Diapositives

La diapositiva és fonamentalment un mitjà gràfic, i pot servir per a presentar fotografies originals o còpies de materials presos de qualsevol document imprès. Com poden deteriorar-se si es projecten durant massa temps, no es presten per a donar una informació gràfica o basada en paraules, excepte si és d'un tipus molt simple que es pot assimilar molt de pressa. Normalment no han de projectar-se durant més de 60 segons ni menys de quatre, depenent del contingut gràfic i de la durada del comentari de qui les exhibeix.

El material de la diapositiva és una pel·lícula, en blanc i negre o color, de 35 mm.

Cal projectar-les a les fosques, si es vol obtenir una imatge relativament clara i gran en la pantalla.

La producció de diapositives de qualitat acceptable exigeix una bona càmera *réflex de 35 mm i un *flash petit. Per a poder presentar-les es requerirà un projector, possiblement automàtic, i una pantalla de 1,5 m² almenys.

La seqüència de diapositives pot ser adaptada, escurçada, allargada o modificada segons es desitgi. Es presta fonamentalment per a un treball col·lectiu.

Imatges *diascòpiques (Retroprojector)

El retroprojector és un mitjà visual fix, que utilitza materials que permeten el pas de la llum, o sigui, transparències. Per aquest motiu, la intensitat lluminosa sobre la pantalla és suficientment gran com perquè no hagi necessitat d'enfosquir l'habitació.

En un aula, permet al professor escriure la transparència mirant a classe, sent projectat el seu escrit cap a enrere (*retroprojectat) sobre una pantalla situada enfront dels alumnes i d'esquena al professor. La percepció de l'escrit o dibuixat d'aquesta manera és molt més nítida que la del guix sobre la pissarra.

Es treballa sobre un rotllo de paper d’acetat de *celulosa que es pot fer avançar o retrocedir. Per tant, la transparència que s'ha elaborat fa vint minuts, es pot trobar sense dificultat. Les dimensions més freqüents de les transparències són de 12x12 cm; 18x18 cm i 20x20 cm. No hi ha límit al temps de presentació de la transparència, i el màxim de paraules aconsellades per a mostrar-hi és de cinquanta.

Maneig del retroprojector: Se situa la pantalla sobre la qual es projectarà la imatge, s'encén la llum, se situa la imatge en el porta-objectes, s'enfoca, i ja està llest. És important controlar la grandària, claredat i lluentor de la imatge projectada. Quant a la grandària, ha de tractar-se que la imatge ocupi la totalitat de la pantalla; la claredat es cuidarà mantenint allunyada la pantalla de la llum directa.



Imatges *episcòpiques (projecció d'objectes opacs)

Aquesta projecció depèn de la capacitat d'un objecte per a reflectir la llum. L'avantatge que té és que és únic; no existeix cap altre dispositiu que permeti projectar imatges que no estiguin preparades en material transparent. Qualsevol material imprès, dibuixat o fotografiat pot servir (pàgines de llibres, revistes, etc.; cossos sòlids; fulles d'arbres; mapes; etc.), tant en color com en blanc i negre. Tot això pot ser ampliat a l'instant pel projector.

El maneig del projector opac és simple: es col·loca el material, s'encén el llum, s'enfoca i es projecta. Té dos defectes bastant seriosos: ja que el que s'observa en la pantalla és una imatge reflectida (la llum no passa a través del material), l'aparell és necessàriament voluminós, i la seva ocupació es fa difícil si no es disposa d'una taula de projecció o suport especial. L'altre defecte és que exigeix enfosquir l'habitació.

*Filmines

Són pel·lícules de vistes fixes (en color o blanc i negre), de 35 mm, que consten d'un nombre variable de fotogrames, de quadre sencer (24x36 mm) o de mig quadre (18x24 mm), que presenten un tema seqüenciat o document projectable.

Es projecta amb un projector de diapositives, però no tots estan dotats del xassís oportú per a aquesta funció, pel que es necessita d'un adaptador.

Els *proyectores d'aquesta sèrie de fotografies o figures estan fabricats perquè l'operador passi la tira manualment. Els automàtics i *semiautomáticos tenen una espècie de safata anomenada “*magazine” per a sostenir l'ordre de les pel·lícules, i posseïxen un control de quadre per a assegurar la projecció.

La dificultat de col·locar la *filmina en els xassís dels projectors usuals constituïx un gran inconvenient que contrasta amb la seva economia. Igualment, la inferioritat de la grandària del quadre queda compensada per la possibilitat d'avançar o retardar la imatge amb gran facilitat. Aquestes i altres característiques fan que la *filmina vagi sent substituïda progressivament per la diapositiva.

Film mut

Aquí es combinen imatges realistes, i moviment. Les projeccions poden realitzar-se tant en aules individuals com en salons de major capacitat, a més, les pel·lícules poden projectar-se per televisió.

El cinema arriba a un alt grau de similitud amb la realitat per la percepció de formes, colors i moviments que brinda. Contribuïxen a això l'augment del camp visual assolit amb la projecció en pantalla panoràmica, i l'alta fidelitat. Mitjançant efectes d'il·luminació i divers grau de desenfocament, s'assoleix una jerarquització de plànols que guia valorativament l'observació dels objectes i accions que es mostren.

Altra qualitat del cinema és que pot accelerar o alentir el moviment. Així, quan el moviment es demora és possible percebre fins a l'agitació de les ales d'una mosca. Contràriament, també és possible veure créixer una flor en segons, en lloc de setmanes.

Igual que en fotografia, existeixen aparells cinematogràfics de diferents passos. Els professionals empren pel·lícules de 35 mm, o, en certes superproduccions, la de 70 mm. En canvi els afeccionats utilitzen generalment el pas de 8 mm i el de 16 mm. Aquest últim és interessant degut al fet que les cinemateques dels serveis culturals disposen habitualment de pel·lícules d'aquest ample. Les pel·lícules de 16 mm en un rotllo de 120 metres, permet uns onze minuts de projecció.

La filmació de pel·lícules per a ser emprada en l'ensenyament no és de cap manera prohibitiva, però requereix majors coneixements tècnics que la presa de fotografies fixes. Els temes que poden contenir són molt diversos.

El llenguatge del cinema va començar per ser un llenguatge d'imatges mudes. Per a l'ensenyament, la preparació de pel·lícules mudes de curta durada, poden ser acompanyades o no per la paraula del professor.

El funcionament del cinema es basa en una propietat de la retina de l'ull humà coneguda com principi de la persistència de les impressions *retinianes. Quan la lent de l'ull, el cristal·lí, enfoca una imatge sobre la retina, els impulsos nerviosos que arriben al cervell són estimulats per la secreció d'uns *fotopigments específics, l'activitat química dels quals persisteix si la imatge desapareix sobtadament, mantenint-se l'estimulació dels senyals nerviosos durant un breu període de temps. La durada d'aquest període de temps durant el qual el senyal persisteix, dependrà de l'estat d'adaptació de l'ull. Quan la llum d'ambient està a un nivell baix es diu que la retina està adaptada a la foscor i l'activitat nerviosa persisteix durant un temps encara major.

La càmera *filmadora és una càmera fotogràfica especialment dissenyada per a prendre una sèrie de fotografies estàtiques en ràpida successió. El projector de films només requereix que s'insereixi la pel·lícula en la grua fent coincidir les seves perforacions amb les dents de l'engranatge. Després es controla la llum, i la ubicació del projector pel que fa a la pantalla on es projecta el film.

*Rotafoli

Es tracta d'un tauler didàctic dotat de plecs de paper, utilitzat per a escriure o il·lustrar. El complement necessari és el retolador.

Els plecs conformen una successió seriada i coordinada de làmines, gràfics o text, que s'articulen sobre un marge superior i s'exposen amb facilitat d'una en una.

És un recurs molt interessant per a utilitzar en exposicions, amb explicacions dialogades o observacions, així com per a la presentació del resultat de les investigacions d'un treball en equip.

*Franelògraf

Es tracta d'un tauler de *franela o *feltre que aprofita el fet que el *feltre de llana i de cotó s'adheriran a superfícies semblants. Es pot treballar en ell tal com es treballaria en una pissarra amb la diferència que les coses que es presenten en el franelògraf es preparen per endavant, folrant-les per darrere amb *franela, feltre o paper d'escata, i es fixen instantàniament en la cara avellutada del tauler, substituint-se amb igual rapidesa per altres objectes.

A la superfície del franelògraf pot fixar-se qualsevol material pla de poc pes, una vegada se'ls troba aplicat el folre posterior. La grandària més satisfactòria del tauler per a utilitzar-lo en el saló de classes és una taula que tingui la grandària aproximada d'una secció del de la pissarra de la classe. Dotant-lo de ganxos, l'hi podrà penjar de la pissarra Els franelògrafs més petits (per exemple 0,90 x 1,20 m) s'utilitzen sovint amb un cavallet o simples suports.

El color ha de ser agradable i oferir el degut i adequat contrast amb els objectes que vagin a fixar-se.

La pissarra

Es un tauler mural. Les imatges van integrant una totalitat a la qual per fi es desitja arribar. Objectiven i fixen els passos d'un projecte. Són imatges acumulables. Suporta llavors anotacions de termes i trossos essencials que es realitzen a l'una d'una exposició verbal, i van configurant esquemàticament l'estructura de la presentació. També permet exposar en ell una gran varietat de materials (figures, mapes), i treballar amb instruments com regles, compassos i plantilles.

Per a la instal·lació d'una pissarra és important tenir en compte certs elements que determinaran la seva utilitat posterior: teixidura, consistència, color, grandària, il·luminació, lloc que ocupa pel que fa als alumnes. Els Les pissarres modernes són usualment verdes, en comptes de negres, contribuint així a l'atractiu i a la comoditat per a la vista del saló.

Per a escriure-hi a sobre s'utilitzen guixos generalment blancs, encara que val la pena utilitzar guixos de color. Periòdicament cal rentar-lo amb una esponja per a eliminar distraccions innecessàries.

Quant a la grandària no hi ha mesures ideals però s'aconsella mantenir la proporció 1 a 2, o 2 a 3, entre el ample i el seu llarg.

A més del tradicional situat en l'aula, existeixen d’altres tipus: de *acetato (on s'escriu amb fibra), de suro (s'incorporen elements sostinguts per xinxetes o ganxos similars), goma *eva, magnètic (és de xapa, i les figures se li adhereixen per mitjà d'imants pegats al dors), de vidre (utilitzat en aeronàutica), especials (per exemple amb pentagrames utilitzat en música), etc.

Models tridimensionals i cossos geomètrics

Els models tridimensionals són aquells objectes d'exhibició que reproduïxen, a escala, formes d'altres objectes reals. Constituïxen imitacions portables a classe, de cossos que, si bé interessa conèixer, escapen a la manipulació didàctica.

Aquests models presenten signes que fan evidents a les formes, dimensions i posicions relatives, i en alguns casos, també colors i moviments. Altres qualitats escapen a la possibilitat de reproducció (teixidura, olor, densitat, resistència a la compressió, etc.) i amb això rubriquen un inevitable caràcter d'abstracció d'aquests mitjans auxiliars.

Entre aquests models figuren els globus terraqüis, mapes de relleu, espècimens embalsamats, esquelets i altres objectes de la biologia, guixos o ceres, maquetes, *diorames.

Dintre dels models tridimensionals, però amb “menys reconegut realisme” se situen les esferes celestes, els models atòmics i moleculars i els cossos geomètrics. Amb tots aquests no es pretén copiar, sinó només trobar un conjunt de formes tangibles que serveixin com símbols operatius.

Mapes

El mapa és una representació (habitualment sobre una superfície plana) de la superfície de la terra o d'alguna part d'ella, mostrant la seva grandària i posició relatius, segons una escala, projecció o posició indicades

CARACTERÍSTIQUES DELS MATERIALS SONORS I AUDIOVISUALS

Disc Fonogràfic

Es tracta d'una placa circular de material termoplàstic en la qual es registra o grava un so que després es reproduïx en un fonògraf o tocadiscs.

El disc fonogràfic constituïx el primer suport sonor que ha pogut desenvolupar-se a escala industrial. L'enregistrament del so s'efectua mitjançant un estilet vertical que actua sobre la superfície d'un disc matriu de d’acetat de *celulosa, produint-hi a sobre un solc més o menys profund segons l'altura del so registrat. Una vegada imprès aquest disc matriu, es procedeix a la seva *metalització revestint-lo amb una substància conductora d'electricitat. A continuació, se li sotmet a un bany galvànic, acabat el qual se separen dels motlles o matrius de d’acetat les làmines *galvanoplàstiques o discos negatius; aquests es renten curosament, s'assequen, es brunyeixen, i mitjançant màquines especials s'aconsegueix d'ells tantes reproduccions com es desitgi. El diàmetre del disc, així com les mesures de l'orifici central estan normalitzades.

El tocadiscs, que s'encarrega de reproduir el so gravat en el disc, consta d'un plat giratori i una agulla que es llisca pels solcs del disc, connectada a una càpsula generalment magnètica, aquesta a un amplificador i aquest a un o diversos altaveus.

Casset

Caixa que conté una bobina amb una cinta magnètica que s'atropella sobre altra bobina situada al costat de la primera, de manera que en el seu recorregut aquesta cinta és llegida o gravada per un capçal magnètic situat en l'exterior (és el gravador o *magnetòfon.

El *magnetòfon és l'aparell gravador i reproductor magnètic del so. Es basa en la possibilitat d'induir una intensitat magnètica variable sobre un fil o cinta de material *ferromagnètic. En l'enregistrament, les variacions de tensió generades pel micròfon són amplificades per a excitar un *electroiman (cap magnètic), entre les armadures del qual passa el fil a velocitat constant. Les variacions de tensió produïxen en l’electroiman variacions en el seu camp magnètic que impressionen el fil. En la reproducció, el magnetisme adquirit per aquest fil fa variar el camp magnètic; aquestes variacions, després d'amplificades, són transformades en sons per l'altaveu. Els enregistraments poden esborrar-se fent que el fil passi per altre electroiman(cap d'esborrat), al que s'aplica un corrent d'alta freqüència. Modernament, el fil de ferro dolç ha estat substituït per una cinta de plàstic recoberta d'una fina capa de pols magnètica. L'ample estàndard de la cinta és de 6,35 mm. Els mabgnetòfons de cinta inclouen, a més, mecanismes de commutació, diverses velocitats d'arrossegament de la cinta i dispositius per a l'avanç i reculada de la mateixa.

La cinta, a més de poder empaquetar-se en un *casete, pot ser enrotllada en una bobina.

Disc Compacte d'Àudio o CD-Àudio

Disc fonogràfic de metall de petit format, l'enregistrament del qual i reproducció s'efectua per procediments òptics.

Aquest disc, que amida 10,7 cm de diàmetre i 1,2 mm d'espessor, està gravat per una sola cara i admet fins a una hora de reproducció contínua. Es llegix mitjançant un feix de làser, sent molt més durador i fidel en la reproducció del so que els discos tradicionals.

Radiodifusió

Consisteix en l'emissió de notícies, música i altres programes per mitjà d'ones radioelèctriques amb destinació al públic en general.

La ràdio produïx la transmissió de sons a distància per mitjà d'ones electromagnètiques de baixa freqüència (ones de ràdio), la longitud de la qual d'ona està compresa entre 10 km i 1 mm i la seva freqüència entre 30 kHz i 3 ×108 kHz. Per a la comunicació a través de la ràdio es precisa d'un transmissor i d'un receptor. La comunicació pot realitzar-se en un sol sentit, a partir d'una emissora de ràdio, que pot rebre's en nombrosos receptors, pel que la ràdio és un mitjà de comunicació de masses. En un emissor de ràdio, les ones sonores, transformades en variacions de corrent elèctric per un micròfon, modulen una ona portadora de certa freqüència generada per un oscil·lador; la modulació pot ser en amplitud, AM, o en freqüència, FM. El senyal modulat s'amplifica i s'emet per mitjà d'una antena. El receptor capta el senyal a través d'altra antena, la separa d'altres freqüències mitjançant un circuit sintonitzador, la detecta, és a dir, obté el senyal *moduladora separant-la de l'ona portadora mitjançant un circuit especial, i l'amplifica, convertint-la de nou en so en un altaveu.

Televisió

La televisió permet la transmissió d'imatges i sons a distància per mitjà d'ones *hertzianes i són captades en les llars per mitjà d'un aparell receptor de televisió (televisor).

Els programes de televisió, gravats prèviament o recollits en directe, són transmesos per un centre emissor mitjançant ones *hertzianes distribuïdes per repetidors que cobrixen grans territoris i són captades per antenes acoblades als aparells televisors.

La càmera de televisió obté per mitjans òptics una imatge de l'escena que es vol transmetre i la transforma en un senyal elèctric variable mitjançant un escombrat de la imatge, que és descomposta en una sèrie de línies horitzontals successives. El senyal elèctric s'utilitza per a modular una ona portadora, que s'emet per mitjà d'una antena. AL mateix temps que la imatge, s'envia també el so, mitjançant una portadora independent, de forma semblant a la utilitzada en les transmissions de ràdio. El receptor capta el senyal a través d'altra antena, la separa d'altres freqüències mitjançant un circuit sintonitzador, separa així mateix la imatge i el so, els detecta, és a dir, obté el senyal *moduladora, separant-la de l'ona portadora, i envia el so a un altaveu i la imatge a un tub de llamps *catòdics on es reproduïx de forma sincronitzada l'escombrat realitzat per la càmera. El nombre de línies que es descompon una imatge i el nombre d'imatges que s'envien cada segon per a donar la sensació de moviment varien segons el sistema de televisió. En Europa, per exemple, és freqüent que la imatge es descompongui en 625 línies i que s'enviïn 25 imatges per segon. En EE UU són 525 línies i 30 imatges per segon. En televisió en color s'envien tres senyals en lloc d'una, que duen informació sobre un solament dels colors fonamentals (vermell, verd i blau) o sobre una combinació d'ells.

Les característiques tecnològiques del receptor de televisió no es limiten a la *decodificación de senyal provinent de tal o com emissora de televisió. El tub de llamps *catódicos (*CRT) que és, un receptor de televisió, permet la traducció a imatge de qualsevol senyal prèviament codificat. Des de la recepció per satèl·lit, passant per la transmissió per cable, la possibilitat de connectar ordinadors, rebre informació amb sistemes com el teletext i similars, fins a l'addició d'un *magnetoscopi (*video), tot això àmplia les possibilitats d'ús per part dels usuaris.

Cinema

Aquí es combinen imatges realistes, moviment i so. Les projeccions poden realitzar-se tant en aules individuals com en salons de major capacitat, a més, les pel·lícules poden projectar-se per televisió.

El cinema arriba a un alt grau de similitud amb la realitat per la percepció de formes, colors i moviments que brinda. Contribuïxen a això l'augment del camp visual assolit amb la projecció en pantalla panoràmica, i l'alta fidelitat. Mitjançant efectes d'il·luminació i divers grau de desenfoqui, s'assoleix una jerarquització de plànols que guia valorativament l'observació dels objectes i accions que es mostren.

Altra qualitat del cinema és que pot accelerar o alentir el moviment. Així, quan el moviment es demora és possible percebre fins a l'agitació de les ales d'una mosca. Contràriament, també és possible veure créixer una flor en segons, en lloc de setmanes.

Igual que en fotografia, existeixen aparells cinematogràfics de diferents passos. Els professionals empren pel·lícules de 35 mm, o, en certes superproduccions, la de 70 mm. En canvi els afeccionats utilitzen generalment el pas de 8 mm i el de 16 mm. Aquest últim és interessant degut al fet que les *cinematecas dels serveis culturals disposen habitualment de pel·lícules d'aquest ample. Les pel·lícules de 16 mm en un rotllo de 120 metres, permet uns onze minuts de projecció.

La filmació de pel·lícules per a ser emprada en l'ensenyament no és de cap manera prohibitiva, però requereix majors coneixements tècnics que la tom de fotografies fixes. Els temes que poden contenir són molt diversos.

El llenguatge del cinema va començar per ser un llenguatge d'imatges mudes. Per a l'ensenyament, la preparació de pel·lícules mudes de curta durada, poden ser acompanyades o no per la paraula del professor.

Amb el temps, es van experimentar diverses tècniques per a incorporar mecànicament l'acompanyament musical, però la indústria es va mostrar reticent davant la perspectiva d'un canvi radical. Com és habitual en el cinema, només la necessitat econòmica va estimular la invenció i desenvolupament d'un nou sistema. La crisi d'algunes grans productores les va dur a provar sort adoptant el sistema *Vitaphone ideat per *Bell *Telephone *Laboratories: el sistema encara rudimentari de sincronització mecànica amb discos va ser substituït a partir de 1930 pel registre, primer òptic i després magnètic, i després per la incorporació de la banda sonora a la pel·lícula, pel que va caldre modificar la dimensió del fotograma i la velocitat de projecció: els teòrics 16 fotogrames/segon –en la pràctica de 16 a 20 f/s- van quedar definitivament fixats en 24 f/s. A partir d'allí va començar l'auge, primer del cinema amb efectes ambientals i acompanyament musical, després del parcialment parlat, per a arribar després al cinema completament parlat.

El funcionament del cinema es basa en una propietat de la retina de l'ull humà coneguda com principi de la persistència de les impressions *retinianes. Quan la lent de l'ull, el cristal·lí, enfoca una imatge sobre la retina, els impulsos nerviosos que arriben al cervell són estimulats per la secreció d'uns *fotopigmentes específics, l'activitat química dels quals persisteix si la imatge desapareix sobtadament, mantenint-se l'estimulació dels senyals nerviosos durant un breu període de temps. La durada d'aquest període de temps durant el qual el senyal persisteix, dependrà de l'estat d'adaptació de l'ull. Quan la llum d'ambient està a un nivell baix es diu que la retina està adaptada a la foscor i l'activitat nerviosa persisteix durant un temps encara major.

La càmera *filmadora és una càmera fotogràfica especialment dissenyada per a prendre una sèrie de fotografies estàtiques en ràpida successió. El projector de films només requereix que s'insereixi la pel·lícula en la grua fent coincidir les seves perforacions amb les dents de l'engranatge. Després es controla la llum, i la ubicació del projector pel que fa a la pantalla on es projecta el film.

*Video

Tècnica o sistema d'enregistrament i reproducció d'imatges i so per mètodes electrònics, mitjançant una càmera, un *magnetoscopi i un televisor. Les imatges queden gravades en una cinta enrotllada en un cartutx.

La càmera de vídeo és una càmera portàtil que grava imatges i sons sobre una cinta magnètica, per mitjans electrònics.

La cinta de *video o videocasset és una cinta o banda llarga de material magnètic continguda en un estoig normalitzat, capaç de gravar per a la seva reproducció imatges i sons procedents de la televisió, o mitjançant una càmera de *video.

La *videocasetera és l'aparell electrònic capaç de gravar o reproduir pel·lícules de *video o senyals televisius.

En un equip de *video, la càmera recull les imatges mitjançant un sistema òptic (objectiu) i les projecta sobre una superfície recoberta d'un material semiconductor, que en funció de la intensitat lluminosa que rep varia la intensitat d'un corrent subministrat. Els senyals elèctrics en les quals la càmera transforma les imatges contenen informació sobre la forma, la lluminositat i el color de les mateixes. Els caps d'enregistrament del *magnetoscopi converteixen aquests senyals elèctrics en un senyal electromagnètic. Al fer passar pels caps d'enregistrament una cinta magnètica a velocitat constant, el senyal electromagnètic que recorre els caps orienta en un determinat sentit les partícules magnètiques de la cinta i d'aquesta manera queda registrada en aquesta tota la informació que arriba als caps. El televisor, per un procés invers, transforma el senyal electrònic en imatges visuals.

Materials Informàtics

Els suports d'informació informàtics són elements que sempre han de ser llegits per un dispositiu. Tenint en compte la naturalesa de la seva composició, aquests elements de suport poden ser magnètics, òptics o electrònics; en tots els casos la informació es guarda codificada en sistema binari.

Els dispositius de lectura generalment són perifèrics de computadores de les quals les mes comunes són les Personal *Computers o *PCs.

Entre els suports d'informació magnètics, els més comuns són el disc flexible o disquet i els cartutxos de *backup o resguard.

El disquet s'utilitza per a gravar text, imatges i so, però degut al fet que la seva capacitat és limitada (1,44 Mb o 1440000 caràcters) generalment l'hi utilitza només per a guardar text, ja que les imatges i els sons ocupen molt espai.

El disquet necessita d'un dispositiu lector i gravador que utilitza camps magnètics per a tal fi. El dispositiu és guiat des de la computadora, sent aquest un perifèric de la mateixa.

Les seves aplicacions són bàsicament les de resguard d'informació i distribució de la mateixa, sent aptes per a contenir bases de dades o actualitzacions de bases de dades. Comercialment, és comuna trobar disquets que continguin obres de referència, publicacions periòdiques de diverses matèries, etc.

Un suport directament relacionat amb els discos flexibles és el cartutx de *backup. Només es diferencia d'aquell principalment per la capacitat d'emmagatzematge que posseïx (existeixen de 100 Mb, 250 Mb i 1000 Mb o 1 *Gb). També requereix d'un lector.

En el cas dels dispositius òptics el més conegut és el CD *Rom.

El CDROM (*Compact *Disc-*Read *Only *Memory o Disc Compacte de només Lectura) és un suport d'informació íntimament relacionat amb el més famós CD-Àudio. Ambdós es basen en la tecnologia del làser i tenen unes dimensions i un procés de producció idèntics. Ara bé, mentre el CD-Àudio s'utilitza per a gravar el so, el CDROM inclou també text i imatge estàtica o dinàmica, disposant d'una capacitat de memòria d'uns 600 Mb (600 milions de caràcters), o unes 200000 pàgines de text amb els seus corresponents gràfics i il·lustracions.

El CDROM necessita d'un aparell lector que pot ser guiat des d'un microordinador, actuant llavors com un perifèric més d'aquest. El lector de CDROM utilitza un feix de llum làser per a llegir la informació gravada prèviament en el suport òptic sense possibilitat de gravar nova informació, pel que els hi coneix com dispositius de només lectura.

Les seves aplicacions comercials són bàsicament dues. D'una banda, és un suport idoni per a la comercialització de bases de dades. D'altra banda, té moltes possibilitats en el camp de l'edició (obres de referència, publicacions periòdiques especialitzades, llibres infantils interactius, etc.).

Els dispositius electrònics d'emmagatzematge de dades, les memòries *Ram externes, són una variant de les memòries RAM (dispositius utilitzats per les computadores com memòries). Consisteixen en un xip de silici amb un sistema lector i grabador incorporat, capaç d'acumular grans quantitats d'informació (1000 Mb o 1 *Gb), textuals, gràfiques o sonores, ocupant molt poc lloc físic, i amb una gran velocitat de lectura i enregistrament. Aquest dispositiu es connecta a la computadora a través d'un cable especial USB.

Comercialment, és molt comú trobar distribucions de grans bases de dades, textuals o fotogràfiques, i tot tipus d'informació.

TEMA 1 INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL


HISTÒRIA DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

TEMA 1. INTRODUCCIÓ

1 . 1. Delimitació conceptual
L'ambigüitat conceptual en la matèria en la qual entrem (la comunicació
audiovisual) delata que es tracta d'una disciplina recent, així com els diferents enfocaments des dels quals s'estudia.

Els primers estudis sobre la Història de la Comunicació se centren en
la premsa, que és el primer mitjà de comunicació de masses que sorgeix. A mesura que apareixen altres mitjans es realitzen més estudis sobre els mateixos: història sobre el cinema, la ràdio, la T. V., *etc, encara que Amb enfocaments deterministes. Es pretén contextualitzar l'estudi de cada mitjà. És necessari contemplar la dimensió sincrònica d'altres elements socials que tenen rellevància en l'estudi de la Història de la Comunicació.

Un estudi sincrònic fa un tall en el temps i estudia la relació d'un mitjà amb els altres. Tendeix a la relació d'uns fets amb uns altres. El pioner en aquest enfocament historiogràfic és *Herold *Innis (sociòleg canadenc), que va veure com les tecnologies de la comunicació influïen poderosament en la societat. Va analitzar l'efecte d'aquests mitjans a partir d'un estudi puntual sobre la impremta i la reforma protestant. Va estudiar com la impremta va tenir un paper especial per a difondre els principis de *Luter.

Història de la Comunicació Audiovisual: estudis dels mitjans audiovisuals en el marc social i cultural que es desenvolupen, descobrint sincrònica i diacrònicament tots aquells factors que incideixin en la seva producció, la seva circulació i el seu consum.

Mitjans audiovisuals: instruments interposats en el procés de la comunicació humana per a augmentar el seu radi d'acció en la transmissió de missatges audiovisuals.


1 . 2. Criteris de *periodització

Classificació dels mitjans audiovisuals atenent a criteris tecnològics (per Gutiérrez Espasa)

- Mitjans audiovisuals de base elèctrica
· *Alàmbrics (per cable)
· Sense fil (per ones electromagnètiques)

- Mitjans audiovisuals de base química (o *fotomecànica).

· Imatge fixa: la fotografia
· Imatge en moviment: el cinema




Períodes de la Història dels mitjans audiovisuals

Primer període. 1838 – 1926.
- Mitjans auditius i visuals d'utilització alternativa (els mitjans són o bé visuals o bé auditius).
- Visuals. Fotografia, cinema mut – base *fotoquímica.
- Auditiu. Telèfon, ràdio – base elèctrica.

Segon període. Des de 1926.
- Mitjans audiovisuals d'utilització simultània.
- Possibilitat de transmetre missatges audiovisuals en sentit estricte, tant amb els mitjans de base *fotoquímica (cinema) com elèctrica (TV, ràdio).

Tercer període. Des de 1990.
- Era de la *teleinformática, unió de la informàtica i l'audiovisual.
- Interactivitat.

Dates significatives

1938 .-
*Daguerrotip (naixement oficial de la fotografia). *Heliografía de *Niêpce/ (*point de *vu).

1926.- Pas del cinema mut al cinema sonor (consolidació) ®El *Cantor de *Jazz de *Alan *Oroslan. La data d'aparició del cinema sonor és, evidentment, relativa

1990.- Telemàtica. Digitalització dels senyals.


Categories de mitjans proposada per *Cloutier (sociòleg canadenc)

- Mass media. Uns pocs individus (especialistes o professionals) són els únics emissors. La majoria dels individus són receptors passius.

- *Self media. Nous mitjans nascuts amb les noves tecnologies. Cada individu pot ser tant emissor com receptor. Permet eliminar la mediació dels professionals de la informació.


Etapes de l'evolució dels mitjans (segons *Cloutier)


- Primera generació. Constituïda pels prototips de laboratori (*cinematògraf dels *Lumière, *kinetoscopi, *etc).

- Segona generació. Mitjans de comunicació de masses. Són posseïts per especialistes (que són els emissors) i el públic és el receptor.

- Tercera generació. Els mitjans són posats a la disposició dels individus. Condicions tècniques, econòmiques i psicològiques (l'individu que deixa de ser passiu). El *EMEREC, l'home emissor i receptor (del francès *emetteur*recepteur). Els mitjans han de ser cada vegada més barats perquè els pugui adquirir més gent. També hi ha una component psicològica. El receptor ha de ser capaç també de ser emissor dels seus propis missatges. A partir d'aquí sorgeix el *EMEREC.



Hi ha dos esdeveniments molt importants en la Història que afectaran de forma
fonamental al desenvolupament de la comunicació: la I Guerra Mundial (1914 – 1918) i la II Guerra Mundial (1939 – 1945).



La *PGM marca la liquidació del segle XIX, segueix la tradició de domini internacional d'Europa fins a 1914. L'hegemonia ara està en *EE. *UU.



La *SGM és també una fita que provoca profundes transformacions en el món. El món es dividirà en blocs, hi ha una primacia dividida (*EE. *UU. « *URSS).



També són fonamentals els avanços tècnics del segle passat (XIX) i la conjunció de les *comunicacions la informàtica i l'audiovisual (que es dóna entre els 60/70). A partir d'aquests límits podem establir uns períodes:



Avanços científics s. XIX

*PGM (1914 – 1918)

*SGM (1940 – 1945)

Revolució informàtica (1960 – 1970)